Sovint, molt sovint, els meus pacients diuen que volen entendre. Volen entendre perquè la seva parella l’ha deixat, perquè la seva mare va ser així, perquè “això m’està passant”, o qualsevol altra cosa.
L’idea que tenim és que si arribem a entendre, podrem acceptar. I ens quedem atrapats en la recerca d’arguments que justifiquin plenament el desamor, les incapacitats, els límits… en una paraula, el misteri de la vida.
“És que si pogués entendre perquè m’ha deixat, em quedaria més tranquil…”. Però si ja t’ho ha dit varies vegades! T’ha deixat perquè se li acabat l’amor, les ganes d’estar amb tu, el projecte comú…. Però no, no és suficient.
Perquè en el fons no busquem una explicació, busquem una raó que ens pugui convèncer del tot… I neguem les evidències, neguem el que hi ha, obstinats en continuar lluitant contra allò que no volem acceptar.
Hi ha infinitats de coses incomprensibles a la nostra existència. Intentar trobar explicacions és una pèrdua d’energia i de temps. Acceptar que les coses són com són, permet que tanquem una situació i que puguem evolucionar cap a un altre lloc.
Òbviament hem de fer una revisió del que ha passat per poder aprendre de l’experiència i si s’escau, mirar d’evitar de repetir errors.
El que ens pot alliberar és acceptar que la vida té el seu misteri sovint inescrutable, i rendir-se, i deixar de lluitar per entregar-se al fluir de l’existència.