Avui vull compartir amb vosaltres un escrit del meu amic Jordi, que em va enviar ja fa dos anys però que segueix emocionant-me cada cop que el llegeixo:

¿Què et fa vibrar? ¿Què et sacseja des de dintre i et talla la respiració encara que sigui per uns instants? ¿Quina força et fa tocar el cel amb les puntes dels dits i desprès no et deixa tornar a baixar?

Hi ha quelcom que no podem entendre i que de tant en tant ens succeeix d’una manera inexplicable.

A vegades un curiós vigor ens fa ressuscitar de la monotonia. Tots tenim un miracle passional amagat que ens empenta, que ens mou al compàs d’un ritme personal no imitable: impuls vital, interès absorbent, sentit de la vida.

¿Que et mou? Però no des de la teoria o la pesada càrrega dels conceptes, sinó de veritat, amb els ossos i les passions.

¿Que et commociona fins fer-te perdre el nord i trobar-te cara a cara amb la llum de la brillantor de l’enginy o la obscura ombra de la tristor?

Els motius per viure poden ser tants i tan grans o pocs i tan estúpids. L’important és que siguin els TEUS motius, que apareguin en cada batec del cor, en cada inspiració d’aire que et manté viu.

¿Fa mol que no t’emociones per raons intimes, personals, verdaderes? ¿Fa molt que ningú et regala un petó inesperat, il·lògic, passional?

No deixis que la somnolència t’envaeixi, no deixis de perseguir impossibles, deixa’t asfixiar per una il·lusió i deixa’t seduir per un desig inexplicable.

Si res et commou,  si no rius i si l’esperit no està disposat a transgredir… estàs apagant-te.

Necessites la bogeria de la irreverència tant com la pluja fina a la cara i la tendresa dels primers rajos de sol.

No t’espantis, gaudeix-ho, perquè secretament et rebel·les i deixes córrer la teva imaginació com un salt d’aigua que refresca la teva essència.

Tens el do d’emocionar-te fins caure sense sentit, de convulsionar-te per la força d’una idea, de ballar, en secret, quan aconsegueixes una fita, de produir vida. Ets capaç de mirar el sol cara a cara i desafiar-lo i ets capaç d’indignar-te davant l’opressió del dèbil, d’estimar i de passejar en silenci.

No et resignis a la calma, a la impassibilitat de la quotidianitat ni a la arrogància de l’avorriment. No acceptis la mediocritat d’allò que és “normal”.

Pregunta’t què vols de veritat, què trobes a faltar en el darrer segon, abans de caure vençut per la son. Pregunta’t què és el que et revoluciona en essència i així mai s’apagarà aquesta meravellosa flama que portes dins. Sempre et sentiràs viu.