Posts Tagged ‘terapeuta gestalt’

Escucha

Martes, Septiembre 8th, 2009

 

Cuando te pido que me escuches y empiezas a darme consejos, no has hecho lo que te había pedido.

 

Cuando te pido que me escuches y empiezas a decirme por qué no debía sentir eso, te burlas de mis sentimientos.

 

Cuando te pido que me escuches y sientes que debes hacer algo para resolver mi problema, me has fallado, por extraño que pueda parecer.

 

Escucha, lo único que te pido, es que me escuches. No que me hables o que hagas algo, te pido solamente que me escuches.

 

Los consejos son baratos, por un euro tengo el horóscopo en el diario.

 

Puedo actuar por mi mismo, no soy impotente, quizás esté algo desanimado o dudoso, pero no impotente.

 

Cuando haces algo por mí, algo que puedo y necesito hacer yo mismo, contribuyes a mi miedo, acentúas mi sensación de ser inadecuado.

 

Pero cuando aceptas como un simple hecho que siento lo que siento (poco importa si es racional), puedo parar de convencerte, y puedo intentar empezar a entender lo que hay detrás de esos sentimientos irracionales. Cuando está claro, las respuestas se vuelven evidentes y no necesito consejos.

 

Los sentimientos irracionales se vuelven inteligibles cuando entendemos lo que hay detrás de ellos.

 

Quizás sea por eso que los rezos funcionan, a veces, para algunas personas, porque Dios es mudo. Él o ella no da consejos, no intenta arreglar las cosas. Simplemente escucha, y te deja resolver el problema tú mismo.

 

Así que, por favor, escucha y óyeme.

 

Y si quieres hablar, espera solo un momento y te escucharé.

 

Autor anónimo indio.

La bondat

Lunes, Septiembre 7th, 2009

Ahir em vaig trobar amb la bondat.

 

Certament ja me l’havia trobada algun cop, però ara feia temps que no me l’ensopegava tant de prop.

 

Es va acostar a mi amb passes tranquil·les i un somriure càlid, i un xic tímid. Era una presència sòlida i alhora mullida, com els bons matalassos. Portava una roba senzilla, adequada per a l’ocasió, sense artificis ni cap accessori innecessari.

 

Vam passar una estona curta junts – això em va semblar, tot i que quan va marxar, el rellotge havia avançat cinc hores i ja era de nit.

 

La bondat caminava amb desenvoltura tot i que mantenint el zanshin, aquella qualitat d’atenció a l’entorn de la que parlen els mestres de meditació.

 

Parlava amb calma, escollint les paraules, amb senzillesa i humilitat, mirant-me sovint als ulls. La seva mirada era neta, directa, i quan hi passava un vel de tristor l’apartava, com si volgués estalviar-me-la. En les seves pupil·les marrons hi brillaven esquitxos de color maragda i algun puntet de taronja.

 

Juntes vam construir un espai de comunicació, d’escolta, de silencis compartits i de riures juvenils, de vulnerabilitat i de confiança.

 

Avui em sento més viva, plena del regal que em va fer ahir la bondat: un xic d’ella.

Què et fa vibrar?

Sábado, Septiembre 5th, 2009

Avui vull compartir amb vosaltres un escrit del meu amic Jordi, que em va enviar ja fa dos anys però que segueix emocionant-me cada cop que el llegeixo:

¿Què et fa vibrar? ¿Què et sacseja des de dintre i et talla la respiració encara que sigui per uns instants? ¿Quina força et fa tocar el cel amb les puntes dels dits i desprès no et deixa tornar a baixar?

 

Hi ha quelcom que no podem entendre i que de tant en tant ens succeeix d’una manera inexplicable.

 

A vegades un curiós vigor ens fa ressuscitar de la monotonia. Tots tenim un miracle passional amagat que ens empenta, que ens mou al compàs d’un ritme personal no imitable: impuls vital, interès absorbent, sentit de la vida.

 

¿Que et mou? Però no des de la teoria o la pesada càrrega dels conceptes, sinó de veritat, amb els ossos i les passions.

 

¿Que et commociona fins fer-te perdre el nord i trobar-te cara a cara amb la llum de la brillantor de l’enginy o la obscura ombra de la tristor?

 

Els motius per viure poden ser tants i tan grans o pocs i tan estúpids. L’important és que siguin els TEUS motius, que apareguin en cada batec del cor, en cada inspiració d’aire que et manté viu.

 

¿Fa mol que no t’emociones per raons intimes, personals, verdaderes? ¿Fa molt que ningú et regala un petó inesperat, il·lògic, passional?

 

No deixis que la somnolència t’envaeixi, no deixis de perseguir impossibles, deixa’t asfixiar per una il·lusió i deixa’t seduir per un desig inexplicable.

 

Si res et commou,  si no rius i si l’esperit no està disposat a transgredir… estàs apagant-te.

Necessites la bogeria de la irreverència tant com la pluja fina a la cara i la tendresa dels primers rajos de sol.

 

No t’espantis, gaudeix-ho, perquè secretament et rebel·les i deixes córrer la teva imaginació com un salt d’aigua que refresca la teva essència.

 

Tens el do d’emocionar-te fins caure sense sentit, de convulsionar-te per la força d’una idea, de ballar, en secret, quan aconsegueixes una fita, de produir vida. Ets capaç de mirar el sol cara a cara i desafiar-lo i ets capaç d’indignar-te davant l’opressió del dèbil, d’estimar i de passejar en silenci.

 

No et resignis a la calma, a la impassibilitat de la quotidianitat ni a la arrogància de l’avorriment. No acceptis la mediocritat d’allò que és “normal”.

 

Pregunta’t què vols de veritat, què trobes a faltar en el darrer segon, abans de caure vençut per la son. Pregunta’t què és el que et revoluciona en essència i així mai s’apagarà aquesta meravellosa flama que portes dins. Sempre et sentiràs viu.

Un respiro

Viernes, Septiembre 4th, 2009

Hoy he estado tomando una cerveza con alguien a quien aún no conocía en persona. He ido hacia el encuentro con la intención de dejarme simplemente estar en el momento,  presente, abierta.

En estos tiempos de messengers, chats y variopintos foros virtuales, tomar una cerveza con tranquilidad con una persona, dejar transcurrir la conversación sin prisa, por el simple placer de estar, de charlar, de conocer al otro, de descubrirnos… 

Ha sido un placer, un rato de conexión humana, un alimento para el alma. Un respiro en medio de las prisas, los “no tengo tiempo”, los “nos mandamos un mail, vale?”.

Date un respiro de vez en cuando…

Isabel.

La fuerza de voluntad

Martes, Septiembre 1st, 2009

Muchas personas se quejan de que no tienen fuerza de voluntad. Se quejan de no poder hacer tal o cual cosa, o emprender tal o cual proyecto, por carecer de fuerza de voluntad.

Yo creo que confunden la fuerza de voluntad con la motivación.

Conseguí dejar de fumar, después de veinticinco años haciéndolo y de incontables fracasos, cuando sufrí dos pulmonías importantes y los médicos me dieron un aviso muy severo. Ahí estuvo mi motivación: mejorar mi salud, poner el máximo de posibilidades de mi parte por tener una vida larga y saludable, dejar de oler a tabaco, mejorar mi rendimiento deportivo.

Con esa motivación, la fuerza de voluntad fluyó a un nivel nunca experimentado antes.

Es la misma diferencia que entre la energía del azúcar y la energía de los cereales: una es de acción inmediata y corta, la otra es más lenta y más sostenida.

Cuando te falle la fuerza de voluntad, pregúntate: cuál es mi motivación? Para qué quiero hacer ese esfuerzo? Si tu motivación es fuerte, la fuerza de voluntad estará presente, sin duda.

Pruébalo!

Isabel.